Rock and Roll Satellites. Com diria en Toni Salom: "No Surrender!" 

The Redsuns. En directe a Assaig el 6 de maig. 

D'ençà de fa un temps enrera he agafat la mala costum d'asseure a la cadira de la redacció, fer voltes fins a marejarme. Vos semblarà extrany, pero em sorprenc fent-ho més de 4 vegades al dia. I quan aconsegueixes una velocitat de rotació constant, amb una postura corporal adient, i tanques els ulls, el teu oïde intern es confon. I lentament et dona la sensació que la rotació va reduïnt la seva velocitat fins a aturar-se. D'això en diuen desorientació espacial. A un avió caient no és una sensació molt agradable. Si pretenguessis gratar-te el turmell podries pensar que estàs entrant en un picat irremediable, i sobrecorregir la teva actitut. Però aquests darrers dies, el món ha tornat de color sèpia. Els nuvols orbiten al meu voltant quan miro al Sol, i si tanco els ulls i sommio situacions de pau, relax i felicitat interior, tot sembla aturar-se... fins que obres els ulls. 

Projecte de cartell. Us agrada? 

Dues persones parlant. 

Lliçons de supervivència hivernal. 

Mil i un perills.

Hi ha mil i un perills. D'aquells que veus venir i dels altres. Dels que t'agafen amb la guardia baixa. Però del que us parlaré avui és d'aquells dels que ja he après.
Te una forma previsible. Amable i encisadora. Arriba com la brisa agradable un matí d'agost. Quan el calor ja et fa desitjar viure a Helsinki. Llavors et convida a despertar-te i fer un cafè. El fas i el beus. Més tard. Quan ja t'acostumes a la seva presència dius: "Crec que avui hi haurà tormenta". I en el fons, no vas tan errat. I t'abrigues una mica. Tal vegada només aquella jaqueta prima que penses que només duràs un vespre primaveral, o durant una tempesta d'estiu.
Llavors entres a un bar. I no et lleves la jaqueta. I fa una calor infernal. Si ets viu et treuras fins la camiseta. Però davant un perill així només els bojos fan us del que d'altres consideren bogeria. Aleshores, com que no et consideres boig. Mantens la camiseta negra elegida pel dia. I la jaqueta tal vegada. Per no constipar-se com dirien les vaques sagrades del teu poble, o barri o ciutat. I caus en la trampa.
Llavors la trampa accelera el pas. I s'allunya de tu, deixan-te malmès en el parany. Allunyant-se de la seva pròpia realitat i dels efectes que ella mateixa causa. Com a la vella faula del granot i l'escorpí.

Però algú, en un moment d'insòlita habilitat, va dir ahir que, a l'univers, tot és relatiu.
I jo dic al perill, el teu mal és relatiu. Quí serà el granot, i qui serà l'escorpí?

El retorn al solc diari

Després de 13 dies de pau, tranquilitat i bronquitis asmàtica. El nin ha tornat al solc per on caminar. Extranyament, i tot i que no havia abandonat el meu hàbit de fumar compulsivament per esvaïrme els nervis tot i la incongruència del fet en si mateix, avui horabaixa he tossit molt més del que ho havia fet els darrers dies. He tengut el cap embotat, una extranya sensació de pesadesa mental, tant física com espiritual, i un extrany presentiment.

La meva crísi respiratòria es deuria, segons algunes veus que s'han acostat amablement al meu oïde, a la somatització d'un estat que el meu cos no suporta més. Considerant ambdos factors, i tenint en ment l'absència de polen primaveral en l'oficina em venen al cap diverses possibilitats per a entendre la reacció física dels meus pulmons a la primera tarda a la feina.

Podria ser que la somatització tengui la seva arrel a l'oficina? Tal vegada el meu cos soporti els Lucky Strikes propis, pero no la inhalació dels fums d'altres fumadors, o els fums de certes ments pensants. Enyor la trucada d'una cara simpàtica. Per saber com estic, per oferirme una canya. Supòs que el sopar i el llit em curaran, per avui, mentres intento esbrinar que fer amb una tele 2coloursunburst que ha caigut en les meves mans. I demà, tornarem el solc,..... fins el jorn del judici. O fins que comenci a pensar en altres curolles.

Cada dia podria ser any nou a Chinatown. 

No soc massa prolífic en els meus comentaris escrits al blog. Però avui em vessa. I es que en realitat quantes més persones conec, més indesxifrables es tornen, i més diferències veig entre elles. Diferències en certs aspectes, versemblances en altres.
De petit vaig escoltar que tots estam al mateix pou, però n'hi ha alguns que miren a les estrelles. Si, ho sé. És la teoria, i de teories n'hi ha tantes com nuvols. Tots semblants i tots distints. Si un migdia d'estiu veus com al cel s'infla un cummulunimbus, segurament plourà. Però el que ningú t'explica mai, es que quan plou, et pot ploure al damunt, o no. Amb els nuvols, com amb les persones, mai se sap.
Mirant amunt jo hi veig sovint antenes. Com les persones, la majoria miren a un punt concret. Hom dirà que al repetidor d'Alfàbia. Algunes però han caigut de la seva posició original, i no miren on les altres. Com les persones, una altra vegada, i a mercè dels nuvols. Com les persones, una altra vegada.
Darrerament he sentit massa vegades referències a les retxes tortes creades per la natura. Sabeu qué? Mirau on volgueu.

nanit. 

El cor de Petit. La quinta essència de la motricitat emocional. Al descobert, com a Sant Sebastià, ja em podeu cosir. 

Someday, some morning sometime, sometime
I'd like to hold your hand in mine,
Someday, some morning, sometime

I'd like to tell you you're pretty and fine,
Your face will smile and your eyes will shine
Someday, some morning, sometime

I'll build you a house all covered in vines,
I'll bring you a nickel, I'll bring you a dime,
Someday, some morning, sometime

Five six seven and eight oh nine
I'll take you down where the birds fly by
Someday, some morning, sometime
woody guthrie (1948)

La feina constant. Honesta i valenta. Extenuant. En Xisco es mereix un homenatge. Ánims. 

"go back to sleep now, my darling, and I'll keep all your bad dreams away" Thanxs Mr. Tweedy for the song. 

debut

Petit ha sofert alguns canvis. Ara, la formació es concentra en els multi instrumentistes, vocalistes i pluridisciplinars Joan Petit i Pep Trailer.
En les començalles de l'estiu s'endinsaran en les faus de l'orfebreria sònica de la ma d'Angelo Borras i amb la inestimable col.laboració de Xisco J. al baix i Mane C. a la bateria.
Diversos amics/gues s'han oferit ja per aportar el seu petit granet de pols màgic.
10 cançons sobre la catarsis amorosa en temps d'electrònica, quan la vibració de la corda sobre una pastilla magnetitzada sona arcaica. En això, els puristes hi col.locarem els fonaments d'un cd.

ezy2772 

Joantoni, London Silver Transporterraum, recording for Petit 

Moreland Cowboy at the Silver Transporterraum in London, recording for Petit 

gordon raphael 

la realitat no es senzilla de desxifrar 

p e t i t 

petit is big. And it'll always be. 

reflexions 11 despres del 11

1) Quin és el camí que segueix una cançó quan baixa del cel i t'obliga a tocar-la?
2) És si de cas una obligació?
3) Una necessitat tal vegada?
4) .... i per què aquesta cançó i no una altra?
5) Totes les cançons estan a disposició de tots els músics?
6) Si la resposta és no: Hi ha alguna conexió entre els músics triats per la mateixa cançó?
7) És imposible tocar un cançó que ha decidit no tocar-te?
8) És podria considerar una violació involuntària?
9) Tenen ànima les cançons?
10) Es poden desfressar les cançons o es que les desfressam per que no sabem com son nues?
11) Tens alguna pregunta? No? Aleshores és que no penses el suficient.

Visca la modernitat!

Amb l'arribada de les meravelloses guies on-line que t'ajuden a perdre pes, manejar el flight stimulator o com tocar la bateria amb els peus he aconseguit arribar al punt on tots els meus lectors i amants de la fotografia poden ja opinar sobre aquesta lenta tasca
Judit, gràcies per la idea! Ets una musa.

on suit 

arquitectura imagineria 

Vos agrada el cafè. 

Rock and Roll Satellite. Checking the levels. Casino Royale. 26/12 horabaixa. 

Aquesta podria ser la imatge de Lay Back, llastima que sigui tan fosca. Tot i que això també podria ser el tunel del que vols sortir quan et vols relaxar.