diumenge, d’octubre 26, 2008
dilluns, d’octubre 20, 2008
El concert del tribbiani
Es va omplir, tot i que he de dir que el bar era prou petit. Afortunadament la pluja es va aturar, abans del concert va fer una bona barrumbada, i fins i tot algunes persones escoltaven el concert des de defora. El setlist sencer no el record, però se que la versió de Pale Blue Eyes i els bisos, Be for real i Just enough, van agradar bastant. També vam tocar, Christmas Tree, Snowfall Spring, People in love, Empty Faster i Flatspin i alguna més. Aquí hi ha unes fotos. Durant el concert la gent no ens deixava de mirar. Després, me n'he adonat que durant el concert van projectar, damunt nostre, Tiburon. Fotos: Èlia Farré
divendres, d’octubre 17, 2008
fent promo per la premsa
Loveshines Firefly
Una vegada l’has sentit, la recerca ja n’és eterna. En la seva absència, la buidor absoluta en què et submergeix dispara el cinisme en contra seu. Això és People In Love, el fet de veure’t reflectit en allò que ja no ets ni sents. És la primera cançó del disc. Aquí iniciam el viatge de l’amor, i molt més encara, el del desamor inherent. El recorregut emocional de Petit ens és comú. És una línia circular que no deixa mai de donar voltes. S’atura a moltes i diferents estacions i hi torna a passar, encara que a la primera, a la de la primera besada, a Sixteen, no hi podràs tornar mai més. En canvi, sí que passaràs més del que hauries volgut per Empty quan el desconcert et deixa sense saber què fer ni on anar i voldràs baixar a Seeds, l’estació ideal on el temps es deté acompanyat per la persona estimada, la que ja se n’ha anat.
Joan és Petit, el contador de les seves històries, que a la vegada són nostres i universals. Un ànima pop que no vol desvincular-se de la força de l’arrel rock americana. Ens trasllada als seus deserts, que semblen infinits, però, com els reals, delimiten el llindar d’una nova estació on la ràbia continguda i el fred s’esvaeixen per deixar pas a la llum de l’esperança mai perduda. Cerca protestant, com tants, l’abraçada càlida que el condueix novament cap a l’estació de la qual renega perquè és la que més desitja. Amb tota la força de la seva ràbia no vol, més que sentir-se altre cop anestesiat per la força de l’amor, per més que el seu moviment circular el faci aturar una i mil vegades davant d’estacions infernals.
Un aplec de bones cançons que et convencen a la primera, sense artifici, amb la senzillesa i la mestria del homemade. Un exercici de sinceritat en llenguatge directe, proper, lluny d’enrevessades endevinalles, embolcallat en un transparent hàlit màgic.
Pilar Rubí, agost 2008
dimecres, d’octubre 15, 2008
dilluns, d’octubre 13, 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
