Ja va essent hora que us expliquem una mica com ha anat una mica tot això de l'enregistrament del primer e.p. En principi es titularà Soulsaver Bird. Com un ocell mitològic que només existeix si hi creus, no fa falta que el vegis, tan sols saps que a vegades es manifesta amb pinzallades que provoquen petits somriures a qui està despert.
El mes de juliol vam començar a fer sessions amb en Xisco Albéniz, al seu miniestudi del carrer de la Pau a Palma. Considerant que tot feia unes poques setmanes que en Mike s'havia apuntat a l'aventura, i que era la primera vegada que tocava la bateria amb un grup mig en serio, vam decidir fer quatre cançons. People in Love, aquella més marxosa que a tothom pareix agradar, Empty, la més tristota; Snowfall Spring, que hem tocat amb piano a algun concert, i el Waltz, que a cada vegada que la duim al directe me queda enganxada com si m'hagués empassat una espina de peix. Només ell ens podia recordar que combinar un shaker amb dues acústiques i una pessigada de pandereta resulta sempre. A més, en moments de desesperació la seva habilitat amb la guitarra és sempre iluminadora. Qui l'heu sentit tocar ja el coneixeu. Qui no, ho hauria de fer. Seguiu el seu projecte en solitari Moreland Cowboy.
La meva intenció era reflectir per una banda l'esperit personal de cada història cantada. Això es combina clarament amb la interpretació de tots nosaltres, que intentam que el so de la cançó sigui també fidel al paisatge que volem musicar. Així, la interpretació sempre senzilla i sòbria recau en el baix. Per a mí es com la força de la gravetat. En Quique ho domina. Al principi pensavem que no tocava, per que mai el sentiem. Però te la fabulosa habilitat d'enganxar-se al bombo i no deixar-lo anar. Sempre elegant. Sempre d'estómac.
Per altra banda, en Pep és un dels pilars de Petit a nivell melòdic. Li pots dur la linea de notes que vulguis. El que ell hi tocarà a damunt és sempre imprevisible per a mi. Increiblement enriquidor, diferenciador. Som com el Ying i el Yang, i hom sap que ell és l'optimista i positiu.
I el pacient, en totes les definicions possibles de la paraula ha estat en Xisco. El master dels dB (un més o un menys sempre) i d'una reverb ja clàssica a Palma. Gràcies, per que ens ha hagut de sofrir en canvis d'humor, canvis d'opinió i canvis d'horaris. Enamorat d'Empty. "Todo productor tiene una canción que es la niña de sus ojos" va dir un dia. Els seus arranjaments han transformat la brutor de la cançó en bocins memorables. (Em sap greu Xisco, pero lo del fagot si que no te lo paso!). Un dia va arribar convençut d'enregistrar un cor dels anys 50 amb pitjor qualitat que la resta del tema. (I vos assegur que això del Lo-Fi, no és una cosa que entri en el seu vocabulari). El perill. Si ens ajuntam en Pep, en Xisco i jo, el perill és passar de la cançó i acabar parlant de qualsevol altre cosa. No ha aconseguit contagiar-me gens de paciència. A
A més, també han estat de molta ajuda els consells d'amics inseparables com Angelo Borras (que seria de People in love sense les seves trompetes que un dia enregistrarem); Emili Gene, que ens va posar les dents llargues quan ens va deixar el seu Nord Electro 73; les fotos que ens va fer Katarina Stuebe; els comentaris àcids de Lluis Random; les lliçons telefòniques de'n Joantoni, els coros d'Arantxa i el sempre meravellós cel.lo de na Xus Coll. A tots, moltes gràcies.
Entrades
