D'ençà de fa un temps enrera he agafat la mala costum d'asseure a la cadira de la redacció, fer voltes fins a marejarme. Vos semblarà extrany, pero em sorprenc fent-ho més de 4 vegades al dia. I quan aconsegueixes una velocitat de rotació constant, amb una postura corporal adient, i tanques els ulls, el teu oïde intern es confon. I lentament et dona la sensació que la rotació va reduïnt la seva velocitat fins a aturar-se. D'això en diuen desorientació espacial. A un avió caient no és una sensació molt agradable. Si pretenguessis gratar-te el turmell podries pensar que estàs entrant en un picat irremediable, i sobrecorregir la teva actitut. Però aquests darrers dies, el món ha tornat de color sèpia. Els nuvols orbiten al meu voltant quan miro al Sol, i si tanco els ulls i sommio situacions de pau, relax i felicitat interior, tot sembla aturar-se... fins que obres els ulls.