divendres, de desembre 18, 2009
dilluns, de desembre 07, 2009
divendres, d’octubre 02, 2009
dijous, d’octubre 01, 2009
dilluns, de setembre 21, 2009
dijous, de setembre 17, 2009
La intensidad del pop-rock melancólico
Un fragment de l'article de El Mundo. Al final teniu el link on el podreu llegir sencer.
Carla Díaz | Palma
Petit es el reflejo coherente del universo de Joan Castells. En él conviven héroes infantiles como Roald Dahl o Jack London con pesos pesados como Dylan, Neil Young o Tom Waits. Letras masticadas y perfectamente encajadas en melodias de raíz yanki que oscilan entre el pop-folk melancólico y los estribillos pegadizos.
«Trabajo de manera muy pausada y me gusta tomarme mi tiempo para trabajar en mi estilo. Todo está inventado, pero yo quiero adaptarlo a mí, hacer las cosas a mi manera. No soy un virtuoso, pero con lo que tengo quiero hacerlo lo mejor posible», explicó Joan. La lentitud casi artesanal de su trabajo se deja ver en letras maduras que retratan la gradeza de la sencillez.
Petit es el reflejo coherente del universo de Joan Castells. En él conviven héroes infantiles como Roald Dahl o Jack London con pesos pesados como Dylan, Neil Young o Tom Waits. Letras masticadas y perfectamente encajadas en melodias de raíz yanki que oscilan entre el pop-folk melancólico y los estribillos pegadizos.
«Trabajo de manera muy pausada y me gusta tomarme mi tiempo para trabajar en mi estilo. Todo está inventado, pero yo quiero adaptarlo a mí, hacer las cosas a mi manera. No soy un virtuoso, pero con lo que tengo quiero hacerlo lo mejor posible», explicó Joan. La lentitud casi artesanal de su trabajo se deja ver en letras maduras que retratan la gradeza de la sencillez.
La banda permanece alejada de los clichés tradicionales del indie, no se trata un grupo de veinteañeros melenudos con las zapatillas estudiadamente sucias. «Ya no tengo edad para romper guitarras en el escenario, me da pereza y son muy caras. Pero eso no quiere decir que no toque con fuerza, es sólo que ya no tengo veinte años, tengo treinta y cinco», añadió.
Puede que uno de ellos sea precisamente Petit, que «sin ases en la manga» sólo pretenden hacer «canciones sinceras que dejen al aire lo que todos sentimos. Que muestren las pequeñas aventuras de cada uno. Aunque seamos diferentes, el dolor nos iguala, es democrático», concluyó.
Puede que uno de ellos sea precisamente Petit, que «sin ases en la manga» sólo pretenden hacer «canciones sinceras que dejen al aire lo que todos sentimos. Que muestren las pequeñas aventuras de cada uno. Aunque seamos diferentes, el dolor nos iguala, es democrático», concluyó.
dimecres, d’agost 26, 2009
dimecres, de juliol 29, 2009
dijous, de maig 21, 2009
Propers concerts de petit
Disseny petit al cultura: Joan Petit.
Disseny petit a l'Espai Mallorca: Luis Imperiale (Moltes gràcies Luis!!!)
dimecres, de gener 14, 2009
dimarts, de gener 13, 2009
diumenge, de desembre 14, 2008
Petit
D'esquerra a dreta: Benson, Bernat Company, Llorenç Rosselló, Joan Castells, Jaume Rosselló i Gaspar Reixach. Foto:B.Company sr.
diumenge, de novembre 30, 2008
dilluns, de novembre 24, 2008
... i va ploure!
Res, que va ploure i només vam tenir temps de tocar-ne cinc. Al principi feia fins i tot gràcia estar tocant baix la pluja. Quan vaig arribar a Christmas Tree ja no en feia tanta i a People in Love, final de primer i darrer set de tota la nit (els unfinished ni van tocar) duia la jaqueta tant banyada que em costava molt concentrar-me. Tot una llàstima de nit. La foto és d'Èlia Farré.
dilluns, de novembre 17, 2008
diumenge, d’octubre 26, 2008
dilluns, d’octubre 20, 2008
El concert del tribbiani
Es va omplir, tot i que he de dir que el bar era prou petit. Afortunadament la pluja es va aturar, abans del concert va fer una bona barrumbada, i fins i tot algunes persones escoltaven el concert des de defora. El setlist sencer no el record, però se que la versió de Pale Blue Eyes i els bisos, Be for real i Just enough, van agradar bastant. També vam tocar, Christmas Tree, Snowfall Spring, People in love, Empty Faster i Flatspin i alguna més. Aquí hi ha unes fotos. Durant el concert la gent no ens deixava de mirar. Després, me n'he adonat que durant el concert van projectar, damunt nostre, Tiburon. Fotos: Èlia Farré
divendres, d’octubre 17, 2008
fent promo per la premsa
Loveshines Firefly
Una vegada l’has sentit, la recerca ja n’és eterna. En la seva absència, la buidor absoluta en què et submergeix dispara el cinisme en contra seu. Això és People In Love, el fet de veure’t reflectit en allò que ja no ets ni sents. És la primera cançó del disc. Aquí iniciam el viatge de l’amor, i molt més encara, el del desamor inherent. El recorregut emocional de Petit ens és comú. És una línia circular que no deixa mai de donar voltes. S’atura a moltes i diferents estacions i hi torna a passar, encara que a la primera, a la de la primera besada, a Sixteen, no hi podràs tornar mai més. En canvi, sí que passaràs més del que hauries volgut per Empty quan el desconcert et deixa sense saber què fer ni on anar i voldràs baixar a Seeds, l’estació ideal on el temps es deté acompanyat per la persona estimada, la que ja se n’ha anat.
Joan és Petit, el contador de les seves històries, que a la vegada són nostres i universals. Un ànima pop que no vol desvincular-se de la força de l’arrel rock americana. Ens trasllada als seus deserts, que semblen infinits, però, com els reals, delimiten el llindar d’una nova estació on la ràbia continguda i el fred s’esvaeixen per deixar pas a la llum de l’esperança mai perduda. Cerca protestant, com tants, l’abraçada càlida que el condueix novament cap a l’estació de la qual renega perquè és la que més desitja. Amb tota la força de la seva ràbia no vol, més que sentir-se altre cop anestesiat per la força de l’amor, per més que el seu moviment circular el faci aturar una i mil vegades davant d’estacions infernals.
Un aplec de bones cançons que et convencen a la primera, sense artifici, amb la senzillesa i la mestria del homemade. Un exercici de sinceritat en llenguatge directe, proper, lluny d’enrevessades endevinalles, embolcallat en un transparent hàlit màgic.
Pilar Rubí, agost 2008
dimecres, d’octubre 15, 2008
dilluns, d’octubre 13, 2008
dilluns, de setembre 08, 2008
People in Love
Music video by Joan Cobos
Realitzat amb l'inestimable ajuda i generositat de Laura Martín i en Biel (de moment no en sé el llinatge.... però ja ho trobarem!)
Un bon diumenge dematí en Gaspar i en Joan arribam a Soller. En Llorenç causa baixa per una indisposició estomacal digna d'un rocker a l'ombra com ell que sap ben bé com passar un divendres vespre aixecant copes de vi. La millor frase del dia: "joan, si fas més voltes davant els llums acabaràs més torrat que un kebab". Cert. Vaig acabar vermell com una tomatiga. I tot i la vergonya inicial, el caliu dels veïns, amb les seves bamballetes i al crit de "balla amb més gràcia que pareixes un mànec de càvec" ens vam anar amollant poc a poc i al final ens ho vam passar pipa. Algú ha dit avui que no pareixo jo, amb aquest aire d'estar passant-ho bé. Si jo ja vos ho dic que tenc molt sentit de l'humor i no em creis!
Que ho gaudiu!
dimarts, de setembre 02, 2008
dilluns, d’agost 25, 2008
dimarts, de maig 06, 2008
dimarts, d’abril 29, 2008
dilluns, d’abril 14, 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
